Un any més arriba el mes d’agost i amb ell també arriben les desitjades vacances. Com ja va essent habitual, uns quants ciclistes del club aficionats al ciclisme de carretera, destinem una setmana de les nostres vacances a recórrer les carreteres dels Alps o dels Pirineus. l’objectiu no és altre que pujar els ports de muntanya per els quals han passat els ciclistes professionals en les èpiques etapes del tour de França, el giro de Itàlia, la volta a Espanya, la volta a Suïssa i alguna que altre cursa de menys renom que també posa a prova les condicions físiques dels ciclistes.
Aquest any la zona escollida va ser la del nord de Itàlia, més concretament la que delimita amb Àustria, encara que per el idioma i per la gent que hi trobàvem semblava que estàvem a Alemanya.
En aqueta ocasió els ports escollits eren els del giro de Itàlia, si bé potser no eren els més típics, potser si que eren els més durs. La climatologia no va estar massa del nostre favor, ja que cada dia poc o molt ens va ploure i durant els set dies que varem estar a la zona, el sol gairebé no el varem veure. Un altre inconvenient va ser el gran nombre de vehicles que circulen, massa ràpid, per les estretes carreteres i els embussos que hi havia al travessar les petites i nombroses poblacions turístiques que hi ha a la zona.
Tot i els inconvenients, el primer dia varem tenir l’oportunitat de fer dues ascensions, al matí a l’estació d’esquí de Plan de Corones, un pujada amb una peculiaritat molt especial, els cinc últims quilòmetres son sense asfaltar. Per la tarda varem pujar el port d’Erbes, tot i no ser excessivament dur si que se’ns va fer etern ja que a la meitat del seu recorregut hi ha una llarguíssima baixada que et fa perdre molt de desnivell.
l’endemà ens varem llevar amb un cel bastant ennuvolat, però com que les previsions meteorològiques per els dies següents encara eren pitjors, varem decidir d’anar a pujar el port estrella de tots els que ens havíem plantejat , el Monte Zoncolán, considerat un dels ports més durs de Europa, molt més que el Mortirolo i que l’Angliru. l’ascensió al Monte Zoncolán te 11qm amb un desnivell mig del 12,5% i amb moltes rampes superiors al 20%. La veritat és que no ens va decebre ja que arribar a coronar-lo va ser un autèntic calvari.
Al dia següent arriba la pluja i varem decidir d’entrar a Àustria per anar a visitar les glaceres del Grossglockner, la muntanya més alta del país amb 3798 metres.
Ens tornem a llevar un altre dia amb el cel ennuvolat però sense pluja, cosa que ens permet fer una altre sortida amb bicicleta. Aquest cop per anar a pujar el Passo Estaler. El seu cim fa de frontera entre Itàlia i Àustria. Aquesta ascensió te un inconvenient, i és que la carretera és molt estreta i un semàfor regula el trànsit de tal manera que només disposes de 30 minuts per arribar al cim, sinó has de parar i esperar a que s’hagi exhaurit el temps de baixada, 30 minuts més.
Ens varem tornar a llevar un dia més amb pluja, cosa que ens torna a privar de la pràctica del ciclisme, però no ens priva de fer turisme i anem fins a visitar la bonica ciutat austríaca d’Innsbruck.
Sense adonar-nos arribem a l’últim dia de la nostra estada als Alps i encara ens queden moltes muntanyes per pujar, però malauradament no les podem fer totes. Amb un cel ennuvolat però sense seria amenaça de pluja, agafem la bicicleta i ens disposem a pujar dos ports, el Passo Giovo i el Passo Pennes. El Passo Giovo és un port molt bonic, no massa dur i amb uns desnivells bastant sostinguts, mentre que el Passo Pennes és un port dels anomenats rabiosos, llarg i amb rampes molt dures que fan que el seu nivell d’esforç sigui molt alt. Ambdós ports superen els 2000 metres d’alçada i és trobem situats a la frontera entre Itàlia i Àustria.
Arriba l’hora dels adéus, i en general el balanç de l’estada és positiu, hem pujat uns ports molt durs i a l’hora molt bonics, hem visitat uns paratges meravellosos, però per altre banda hem patit unes condicions climatològiques molt adverses, amb molts dies ennuvolats i sobretot plujosos.
Un cop a casa ja no recordem aquells dies ennuvolats i plujosos, només recordem els bons moments que hem passat junts, les boniques fotos que hem anat fent i uns quants ports més per afegir ja, a una llarga llista que any rere any va augmentant.
JOAN BORRELL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada