HOMENATGE AL CICLISTA MES VETERÀ DEL CLUB CICLISTA CASSÀ

En el marc de la festa d’homenatges de les entitats, el propassat dia 21 de maig, el Club Ciclista de Cassà va dedicar la diada d’enguany al ciclista més veterà i un dels més il.lustres del Club, en Vicens Borrell Vilà. Amb 78 anys acabats de fer, des de fa molts que no para de pedalar per les carreteres i camins del país i part de l’estranger. Qui no se l’ha trobat mai pujant a Santa Pellaia, anant als Metges o pel carril bici de Llagostera?

Tot va començar una dia que, passada la quarantena i amb un estat avançat de la seva corba de felicitat, va decidir comprar-se una bici, tip d’anar sempre amb bicis de préstec. Era una Peugeot blanca de carretera. Des de la primera sortida a Sant Andreu, va quedar enganxat a la droga, que segons ell és la bicicleta per tothom qui ho prova. Sol, o amb companyies variades, va començar a recòrrer totes les carreteres de la província de Girona. Les anava resseguint en un mapa de Catalunya que regalaven als peatges de les autopistes en aquella època. Mica en mica va anar descobrint tots els pobles i racons de la demarcació, fins que ja quasi no li quedaven indrets verges, i va haver que començar a expandir-se cap a Barcelona província i apropar-se cap a les muntanyes del Pirineu. Eren els temps de les mítiques sortides al Montseny i Collformic des de Cassà, a Montserrat o als voltants de la plana de Vic, al Maresme o al Vallès. Marxes solitàries d’estiu de matí a vespre sobre un sol de justícia que poca gent podria aguantar. De fet, sempre ha estat un ciclista de solell. Fins que no està ben enlaire i fa una bona calor, no surt de casa amb la bici. És només ara de gran, que amb les noves vestimentes tècniques, s’ha atrevit amb l’hivern i les baixes temperatures. De colles en va fer seguir unes quantes, amb gent que corria més i menys que ell, amb fills, nebots, amics i amateurs. Però ell sempre al seu ritme. Poc a poc quan s’allunya de casa i embalat quan gira la bici i enflaira l’arròs. Fins i tot va estar en els clubs ciclistes de carretera que es van muntar en aquelles èpoques. I qui no el recorda en el cotxe escombra arreglant les bicis a la Festa del Pedal. També era un home de reptes. Amb la seva lletra caligràfica anava apuntant en una agenda els rècords que anava assolint. Quant tardava de Cassà a Sant Andreu, Cassà-Llagostera-Caldes, Tossa, Els Àngels, Santa Pellaia, el rècord de l’hora, els 200 quilòmetres, … I mica en mica s’anava superant.

Va anar pasant els temps i en els anys noranta va venir el boom de la bicicleta de muntanya. I ell no va perdre l’ocasió de tenir més excuses per anar amb bicicleta. La Bianchi, i després l’Albero, van ser les companyes de fatiga que el van fer redescobrir els camins de les Gavarres que havia corregut a peu o amb el carro durant la postguerra. També per anar escorcollant camins de pagès i dreceres pels plans del Gironès i la Selva, amb sortides que arribaven fins a Brunyola o Santa Coloma, o per recòrrer les ermites de les Guilleries o els cingles del Cabrerès. Les Alberes, Compte, Peguera o l’Ardenya també han sofert la ferida dels tacs de la seva roda.

Renovada la bici de carretera, va venir llavors la gran època dels mítics ports. Corrien els canvis de mil.leni, quan al seu ritme va resseguir les corbes dels principals ports de les tres grans voltes per etapes. Des dels temibles ports dels Alps francesos del Tour com ara l’Alpe d’Huez, Iseran, Galibier, Izoard, Madeleine, Croix de Fer, Agnello, Bonette o l’asfixiant Mont Ventoux, fins als granítics massissos dels Alps Dolomites del Giro, com ara la terrible Marmolata, Pordoi, Sella, l’inacabable Stelvio o la paret del Mortirolo. Des dels principals ports pirinencs francesos com el Tourmalet, Aubisque o el SuperBagnères, als del massís Central de França, amb el Puy-de-Dôme com a vaixell insígnia. I què no dir de la volta a Espanya, amb els llacs de Covadonga, Lagunas de Neila, i sobretot el 23% de la Cueña Les Cabres de l’Angliru. I per descomptat, molts dels de la Volta a Catalunya, com el Coll de Pal, La Molina, Vallter 2000, Ordino o Port del Compte. Impossible d’enumerar-los tots. Tampoc falten ascensions als ports per davant dels professionals del Tour de França, o la volta a Espanya, aclamat pel públic que espera amb il.lusió el final d’etapa.

Cada any, ell sempre deia que seria la darrera temporada que podria anar amb bicicleta. Però cada any es tornava a posar en forma. Es van anar acabant les grans gestes internacionals i s’encetava una nova etapa més tranquil.la, descobrint la placidesa de la bicicleta híbrida, i assumint principalment el paper de visitador d’obres en el boom de la construcció dels inicis del segle XXI.

Però llavors va ocòrrer un fet que el va fer tornar a arrancar el vol. Quan semblava sucumbir víctima del seu pessimisme, i caure en la dinàmica més habitual de la tercera edat, va sorgir la colla dels dijous. I quan va assumir que tornava a necessitar una bici de muntanya, de les modernes, per assolir els nous reptes, va arribar l’Scott. I amb ella, i la colla dels dijous, altre cop s’enfila amunt per les Gavarres i l’Ardenya i va més lluny per la planúria. Les pendents es tornen a fer petites, i en ell s’instal.la un desconegut optimisme que el fa anar cada dia a més. I és aquí quan descobreix que ara ja no podrà parar mai de pedalar. Que en això li va la salut i la vida. Que tots els metges li recepten el mateix. No paris. I en la saviesa que aporta l’experiència de la vida i en l’amor a la bicicleta és on troba la fórmula de l’eterna joventut.

I és per això que, des d’aquest homenatge, t’encoratgem que no paris de pedalar, estiu, hivern, lluny, a prop, per carretera, per camins, per carril bici, per on sigui, sol o acompanyat, faci fred o calor. Voldrem celebrar els 80 i tot el que vingui al darrere. Que el teu exemple serveixi a molts per entendre que la bici ens pot fer viure, però sobretot, viure amb qualitat. Des de la teva modèstia i per la teva capacitat de sofriment, moltes gràcies per tot el que ens has ensenyat.