LA QUEBRANTAHUESOS

Com cada any al mes de juny, al Pirineu Aragonès es va celebrar la marxa cicloturista més important d’Espanya, la Quebrantahuesos; i alguns membres del club: Carles Ruscalleda, Jordi Bernatallada, Dani Brugué, Albert Carbó i Albert Dalmàs, vam decidir anar-hi i formar part dels més de 8.500 ciclistes que hi van participar.

Vam arribar divendres a temps per agafar els dorsals i donar una volta a la fira que, aprofitant l’ambient de ciclisme, les principals marques del sector, hi exposaven les novetats. Havent vist la fira, ens van dirigir cap a l’hotel per fer un sopar lleuger i anar a dormir aviat, ja que l’endemà començava una dura jornada.

A 2/4 de 8 en punt, van donar la sortida i van començar els 205 quilòmetres de cursa, a Sabiñanigo i travessant Jaca.

Al Km. 59, començàvem a pujar el primer port, el Somport de 822 m de desnivell; i aquí, és quan va començar el pitjor de la jornada: La pluja. Un cop a dalt, ja trepitjàvem terres franceses i el temps es va tornar totalment advers, plovent i amb 4 graus de temperatura. Un cop a baix i passada una mica la fred, al Km. 108 vam trobar el segon port, el Mariblanc, de 715 m de desnivell. El temps seguia igual però amb tants ciclistes pujant alhora, el port es va fer més suau. Un cop a dalt, ens vam preparar per la baixada, pensant ja amb el que ens esperava. Ens dirigíem cap al Portalet, el tercer port al Km. 156, de 1279 m de desnivell i 30 quilòmetres de pujada, el més llarg de tots. Els últims 3 quilòmetres eren plens de gent aguantant la pluja i la fred per tal d’animar als corredors en els seus últims metres de patiment. Quan faltaven 100 metres per arribar a dalt, la gent de Cassà que ens acompanyava, amb els seus crits d’ànim, ens va ajudar a acabar d’arribar a dalt.

Quan vam començar a baixar, ens va canviar l’estat d’ànim, es va acabar la pluja i va sortir el sol. La baixada ens va servir per recuperar forces i al km. 177 ens esperava el quart i últim port, l’Hoz de Jaca de 183 m de desnivell. Era el port amb menys dificultat però, al ser l’últim, es va fer molt dur. Per altra banda, pensàvem que ja era la resta final i les ganes d’arribar a la meta anaven augmentant i a baix del port, ja només pensàvem que ens quedaven els últims 30 Km de planer.

Un cop travessada la línea d’arribada, i a mesura que anàvem arribant, ens anàvem trobant i el més destacat amb el que tots hi vam estar d’acord, va ser la fred que havíem passat. També vam tenir temps per comentar les anècdotes viscudes durant la cursa, menjant i bevent per recuperar forces. Vam recollir els diplomes que acreditaven la nostra participació amb el temps i posició assolits i ens en vam tornar a l’hotel per descansar.

Malgrat els factors adversos i la fred que vam passar, les ganes i la motivació per fer la cursa, ens ho han fet oblidar tot i podem dir que l’any que ve hi tornarem!

El grup participant